REPENSEM LA FIGURA DEL PROFESSOR UNIVERSITARI

Una de les missions de la universitat és la formació dels estudiants, formació que ha d’estar basada en principis i valors, compromís i ètica. Sense estudiants no hi ha universitat. La universitat ha de generar una comunitat d’aprenentatge on tothom pugui aprendre i aportar, sense perdre de vista que la universitat és una institució generadora de coneixement i motor de desenvolupament social i econòmic. És un lloc on fer-se preguntes, on es pensa i discuteix. Els coneixements són fonamentals, però cal anar més enllà i donar a l’alumnat una formació integral, des de la docència.

Avui per avui els sistemes d’aprenentatge són diversos. Els escenaris en els que es desenvolupa la formació són cada cop més amplis i estan íntimament associats al desenvolupament de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, les TIC. La revolució tecnològica ha fet desaparèixer moltes barreres i l’accés al coneixement sembla que no té límits. Estem vivint canvis profunds en la manera d’entendre la nostra tasca com a professors. Pensàvem que les tecnologies de la informació i la comunicació ens facilitaren la tasca, però la realitat és que ens fan qüestionar el model educatiu tradicional, donat que obren moltes possibilitats metodològiques a l’hora de desenvolupar la nostra docència. Ara tots som conscients de la potència de les TIC en l’educació superior. Qui pensava fa uns anys en la semipresencialitat o en la virtualització d’assignatures, cursos o titulacions? Qui pensava fa uns mesos que el futur s’avançaria? La revolució tecnològica i la globalització de l’educació superior ens obliguen a replantejar algunes de les nostres tasques. Les paraules del professorat han deixat de ser el suport gairebé exclusiu de la comunicació en l’entorn educatiu.

Aquesta nova complexitat fa del tot necessari treballar en equips docents. La preparació de materials d’aprenentatge per als estudiants, la implementació de metodologies actives, la creació de continguts multimèdia, el disseny de pràctiques de simulació, tot un seguit de feines que requereixen la col·laboració entre el professorat, amb el suport de persones formades en aquestes tasques. La feina del professorat es diversifica i està en canvi constant.

D’altra banda, ens hem d’obrir a la societat i incorporar la responsabilitat social a la vida acadèmica i a la docència. S’obre així un nou horitzó per desenvolupar la nostra tasca de formar els estudiants, d’educar ciutadans responsables amb el seu entorn a més de professionals preparats. La diversitat de modalitats formatives creixerà encara més. Cursos virtuals, cursos dirigits a col·lectius diversos, formació al llarg de la vida, programes de formació no formals. Potser és el moment de repensar la figura del professor universitari. El model actual és del segle passat, les categories de professorat i algunes maneres d’avaluar-lo han quedat desfasades.

Davant aquesta realitat, el paper del docent universitari adquireix un paper fonamental per l’aprenentatge significatiu de l’estudiant. Tots estaríem d’acord en afirmar que un bon professor és aquell que domina la matèria, la sap transmetre als estudiants i s’adapta al seu progrés. També és aquell que innova en la seva pràctica docent i introdueix metodologies que permeten un millor aprenentatge. Però a part de la tasca instrumental de la docència, el professor que deixa empremta en els estudiants (i així ens ho constaten els estudiants durant la pandèmia) és el que sap combinar la part tecnològica i el domini dels continguts amb la passió per ensenyar, la motivació per a l’excel·lència, l’energia i l’optimisme necessaris per fer-los sentir part d’un grup, amb empatia i escolta activa, amb qualitats humanes que no els deixa indiferents. En definitiva, és aquell docent universitari que combina les competències científiques i tècniques amb les competències socials i personals.

 

 

Conxita Amat Miralles

Pilar Delgado Hito

Joan Guàrdia i Olmos

 

Barcelona, 7 de desembre de 2020

 

Scroll to Top