LA TORNADA INCERTA A LA UNVERSITAT

Notícia publicada a El Periòdico, 08.09.2020

 

‘Incertesa’: la paraula que a tots i totes ens envolta al cap des que va esclatar la pandèmia. Una incertesa de la qual no es lliura cap persona ni institució. Tanmateix, una incertesa que les institucions, per la seva mateixa raó de ser, han de treballar per pal·liar. I, en aquest sentit, la universitat no pot ser una excepció. Per la seva funció igualadora, per la seva contribució a un progrés científic més imprescindible que mai, pel seu paper formant ciutadans i ciutadanes crítics, responsables i compromesos, entre altres moltíssimes raons, ha de ser l’avantguarda en temps d’incertesa.

Ja fa uns dies que hem tornat a la universitat, i la situació està lluny d’estar controlada. Un fet que s’agreuja si pensem que el cop fort esdevindrà quan s’obrin les aules. Com en el cas de l’escola, tornar a les aules, ara, és un repte difícil de dimensionar. D’ençà de setembre, hem vist moltes institucions intentant planificar aquesta tornada: des del Ministeri d’Universitats, passant per la Conferència de Rectors d’Universitats Espanyoles (CRUE) fins a la Secretaria d’Universitats i la majoria de rectorats de les universitats. No obstant això, el mer fet de la planificació, essent condició necessària, no és condició suficient per pal·liar les causes d’aquesta incertesa.

Com al principi?

La realitat és que, malgrat les moltes hores de reunions dedicades al tema, ha pesat més la pretensió (sens dubte benintencionada) de voler tranquil·litzar aparentant que s’estava fent alguna cosa i no tant l’activació de les accions claus per a aconseguir-ho. L’incertesa s’aminora amb unes accions identificables: 1. la participació activa de tots actors implicats; 2. la promoció de mesures innovadores basades en l’evidència acumulada per la comunitat d’excel·lents científics i científiques que tenim a les universitats, 3. l’aprenentatge cooperatiu transnacional al voltant d’experiències d’èxit d’altres sistemes universitaris. Aquestes són una mostra, però també tenim altres eines , i totes han brillat per la seva absència. No és d’estranyar, doncs, que tot i que fa setmanes que treballem, moltes persones pensin que encara estem com al principi.

Sorprenentment (o no?), la pandèmia ha tingut l’efecte de fer que ara es parli més que mai d’educació. Qui ho hagués dit a l’inici del mes de març! Ha calgut això perquè, com en el cas del sistema sanitari, ens haguem adonat de la fragilitat del sistema educatiu, del final d’etapa que implica assumir que així no podem seguir i de la necessitat de reivindicar canvis profunds en el sistema d’universitats i de recerca. No puc parlar del sistema educatiu en general, però m’atreveixo a dir que si no construïm acords transversals i de país en matèria educativa, el futur que s’albira no serà millor que el passat que ens esquitxa ara.

Interrogants sense resposta

Com a membre actiu de la comunitat universitària, sóc conscient que els responsables de les institucions pensen sincerament que han fet el millor que podien. Ho pensen perquè han abocat hores i esforços, és cert. Hem vist (i els que ens queden per veure) documents, declaracions, rodes de premsa en els que s’expliquin les fites assolides per començar un curs universitari amb la màxima presencialitat i seguretat sanitària. No vull fer una esmena a la totalitat ni tampoc menysprear les bones intencions de tanta gent que està treballant per contestar la incertesa. Tanmateix, els interrogants i les casuístiques que dia rere dia es plantegen i no troben resposta, són constants. I el voluntarisme no és suficient. N’hi ha prou per un pilar d’aquest nou pla, l’anomenada ‘docència mixta’ que no sembla fruit d’un anàlisi d’experiències en altres entorns, on també es parla de blended learning, en els millors dels casos, és un eufemisme per dir docència “com bonament sigui possible”.

Tornem a parlar de docència: està bé, perquè tornem a reivindicar un element clau que, malauradament, s’ha vist sovint menyspreat, atès que el màxim reconeixement, institucional i social, dels acadèmics es lliga només a la recerca. Però en seu de docència, ara, cal pensar de manera més ample, conjuminant la visió de com ha de ser la docència en termes macro –serà necessària una reflexió a mig termini- i al mateix temps, pensant i adoptant mesures molt més concretes, des d’un tarannà realment proactiu. Esmento algunes, amb la reflexió corresponent. 1. Reivindicar la presencialitat és correcte, però no a qualsevol preu. Caldria tenir un pla pensat per fer front a la presencialitat realment ineludible i saber identificar-la. El caràcter presencial de les universitats que en fan bandera d’aquest índex rau en el fet que apostem perquè determinats aprenentatges significatius no són possibles sinó s’organitzen de forma presencial. No és una qüestió de quantitat, és una qüestió de qualitat, i de qualitat a garantir. S’ha d’estudiar, i segur que és possible, com es pot fer compatible la docència presencial amb la protecció adient dels membres de la comunitat universitària, perquè ningú ha d’estar en perill, ni sentir, des del raonament, que ho està. I, tan important com això, cal identificar les àrees i les assignatures que tenen més necessitat d’impartir-se presencialment. 2. Cal organitzar proves PCR massives a la comunitat universitària per que el trànsit de persones en les properes setmanes serà molt gran. Si els models del nord d’Europa han donat bons resultats amb aquesta estratègia, com és que no ho podem fer en el sistema universitària català? 3. Es el moment de dimensionar una veritable modificació de les formes i formats de la docència. No es tracta de renunciar a res, es tracta d’incorporar mecanismes, fórmules, que tinguin efectes reals. La idea de la docència mixta tal i com s’està venent no és una alternativa, és un sortir del mig.

Tot plegat ens posa davant del mirall de la responsabilitat i de la necessitat de fer i dir les coses pel seu nom. O ens ho prenem seriosament o el sistema universitari,especialment pel que fa a la docència, seguirà en aquest declivi malgrat la immensa feina de molta gent, sovint en condicions precàries que la fan encara més valuosa. No hi ha res pitjor que estar esperant grans aportacions i novetats per acabar escoltant que la gran mesura per garantir la docència és fer-la, si es pot, amb les finestres obertes. Perquè el que és segur és que la incertesa que ens assoleix a tots i a totes no marxarà per la finestra. De fet, segurament no marxi mentre duri la pandèmia. Tanmateix, es poden fer coses per a minorar el seu impacte i conviure millor amb ella. Si us plau, posem fil a l’agulla.

 

Joan Guàrdia i Olmos

*Catedràtic d’universitat. Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB).

Scroll to Top