DAVANT LA SENTÈNCIA

Ha passat un dia des de la sentència contra la Universitat de Barcelona que vam rebre ahir. Amb més perspectiva, més enllà del rebuig ja expressat, cal donar molta rellevància a algunes qüestions. Ens hi juguem molt tant com a institució com, en un sentit més ample, com a societat.

El tribunal entra a definir allò sobre el que es pot expressar o no la comunitat universitària. Trobo que, més enllà de consideracions jurídiques que molts/es col·legues de la casa ja han expressat amb molta solvència, això és problemàtic per, almenys, tres motius: la qüestió de la neutralitat, la qüestió de l’autonomia universitària i la qüestió del principi democràtic.

La qüestió de la neutralitat: la universitat ha de garantir la seva pluralitat, no pretendre una neutralitat que només serveix per amagar interessos d’una part. El claustre és l’espai que millor reflecteix i expressa aquesta pluralitat, motiu pel qual requereix una especial protecció. Amb la seva decisió, el tribunal ha ignorat aquesta condició.

La qüestió de l’autonomia universitària: malauradament al nostre context vam viure el que comporta viure sota una dictadura i això ens va permetre aprendre com és d’important respectar la universitat com espai sense ingerències que vulnerin la llibertat d’expressió dels seus membres. Una potestat que durant les darreres dècades el claustre, de fet, ha exercit en reiterades ocasions i amb multiplicitat de temes. Amb la seva decisió, el tribunal ha violat aquesta potestat.

La qüestió del principi democràtic: la universitat disposa dels mecanismes per garantir que tothom pugui expressar el seu plantejament, optar per ser representant i escollir qui els/les representa. Aquesta representació és escollida per la comunitat: no és admissible apel·lar a la interferència externa per violar aquesta representació pel simple fet de no compartir el posicionament que expressa aquesta representació majoritària.

Per aquests i molts altres motius no val només amb recórrer la sentència: cal rebutjar públicament aquesta decisió. Amb intel·ligència, per no caure en simbolisme estèril, però sense deixar-ho corre. Avui ha sigut per aquest tema, on evidentment hi haurà multiplicitat de posicionaments (fins i tot entre les persones que vam signar la declaració, és clar). Però demà potser qualsevol altra qüestió. I és intolerable. Per què els espais i eines de llibertat són molt difícils d’aconseguir, però molt fàcils de perdre. Ens hi juguem massa: el futur d’una universitat lliure i democràtica.

Joan Guàrdia i Olmos

Barcelona, 6 d’octubre de 2020

Scroll to Top