PARLEM DEL PERSONAL DOCENT I INVESTIGADOR

PARLEM DEL PERSONAL DOCENT I INVESTIGADOR

Pròleg

Us convido a conèixer les històries d’en Jaume, la Mònica i en Carles. Segur que us són molt familiars…

Acte primer

En Jaume avui està especialment satisfet. Li han acceptat el seu article número 100 en revistes del JCR. Un gran número. És una satisfacció íntima, la cirereta a una carrera científica amb una gran productivitat. Una recerca feta a més a més de la docència en aules plenes d’estudiants que cal motivar (hum, nosaltres estàvem sempre motivadíssims!), i en les quals ha esdevingut un dels professors més populars i apreciats de la facultat;  i tot això a més d’haver assumit tasques de gestió caigudes del cel, o acceptades pel compromís que sempre ha tingut amb la institució.

Aquesta última publicació és la mostra fefaent que ha mantingut la il·lusió per la recerca durant molts anys. Sap que demà rebrà el reconeixement de la gent del seu grup. Gent amb  qui va compartir l’alegria quan va guanyar les oposicions per professor titular, ara fa prop de 20 anys. Gent amb la que va compartir l’acreditació ANECA a catedràtic. Malauradament, encara no ha pogut celebrar amb ells la promoció a catedràtic… Al principi, va pensar que sortiria la plaça al cap de poc temps (carai, companys d’altres universitats feien el pica-pica de celebració del pas a catedràtic en rebre la notificació d’ANECA!!). Després es va adonar que caldria tenir paciència, però va mantenir la confiança en què seria al cap de pocs anys. Ara ja no sap què pensar. Pensa que la seva universitat no li reconeix prou allò que altres li han reconegut moltes vegades… A sobre li acaben de comentar que la universitat aplicarà uns criteris interns força restrictius per poder ser candidat a una plaça de catedràtic, basats en un balanç entre inputs i outputs de recerca (cap criteri de qualitat en la docència, quina novetat!). Això el neguiteja: tot i que la seva productivitat científica continua sent molt bona, fa un parell d’anys que no té cap projecte de recerca competitiu a causa de les retallades generals de fons destinats a la recerca, i té por que aquest fet, que és injust, el pugui penalitzar (bé, no tindria cap sentit, cal ser optimista, pensa…).

Acte segon

La Mònica acaba de tornar de Suècia. Aquests tres anys han passat volant. Bé, de fet, han passat volant tots els últims anys: una tesi doctoral força ràpida, amb premi extraordinari; la proposta de fer un postdoc a Suècia després que en Thomas Jüng la sentís fer aquella conferència en el congrés de Boston; i l’estada que havia de ser de sis mesos, després d’un any i mig i, finalment, ja posats (va, que així et serveix per la desvinculació!) una mica més de tres anys… Ara ha decidit tornar perquè li han promès que segur, segur, segur, que sortia un plaça de lector, i que amb el seu currículum segur que la guanyava… I això que a Suècia estava encantada: la recerca anava sobre rodes, participava en docència en un màster en anglès…  Però (merda!), un cop ja a Barcelona, i instal·lada de nou a l’habitació de sempre de casa dels pares, resulta que no, que no surt la plaça, que com a màxim li poden oferir una plaça d’associat. Quan li van dir el sou i les hores de classe que havia de fer es va posar a riure i va tenir la fantasia de tornar a trucar en Thomas i dir-li que se’n tornava.. (però, hòstia, fot un fred a Estocolm…) A més, segur que tard o d’hora surt la plaça de lector… Sembla que un cop que un és lector, el vicerector ha promès que amb l’acreditació adient es tindrà accés a una plaça permanent, i ser professora a la seva universitat és la il·lusió de la seva vida. De fet, si triga molt la plaça de lector, amb el seu ritme actual de publicacions i més experiència docent adquirida, podria presentar-se directament sense problemes a una plaça d’agregat o de titular (ah, no, que a la Gene això de treure titulars no els agrada…). Doncs apa, seré professora associada, segur que serà només per uns mesos…

Acte tercer

El Carles està nervioset. Avui debuta com a docent de la UB. Avui farà la primera hora de les poques hores anuals que li exigeix (bé, per a ell, que li “permet”) fer la seva beca doctoral. No li sap greu aturar la seva recerca per preparar-les i donar les classes. A més, el seu cap de grup, en Jordi, l’ha ajudat molt i li ha donat un parell de bons consells de mentor experimentat per al seu debut… Sap que li agrada fer classes i que li agradarà. Sap que serà un bon professor (ei, t’expliques molt bé. Fes-ho així, que t’ho entendran a la primera, li ha dit en Jordi). Té ganes d’acabar la tesi per poder continuar la carrera acadèmica en la seva universitat. A més, les regles del joc semblen molt clares. Està segur que té la capacitat de créixer com a investigador, com a docent i com a persona i anar satisfent els requisits establerts per a cada etapa. És un privilegi pertànyer a una universitat en què la carrera acadèmica està tan ben dibuixada i les regles del joc tan clares.

Res, respira profundament, obre la porta i entra a l’aula a fer aquest seminari pràctic que se sap de memòria amb el millor del seus somriures. Bon dia a tothom…

Epíleg

La Universitat de Barcelona no pot permetre que les històries d’en Jaume o de la Mònica siguin habituals entre els nostre personal docent i investigador. Hem patit uns anys en què s’ha perdut el control del perfil de places que es poden treure a concurs, en què que no s’ha controlat les vies de promoció i estabilització, en què no s’ha assegurat el relleu generacional, en què hem perdut el múscul de l’entrada de nous professors…   Anys en què el model ha estat basat exclusivament en places laborals i en què hem tingut unes ingerències contínues de la Generalitat que han amenaçat l’autonomia universitària. Com a vicerector de personal docent i investigador i qualitat tindré  la responsabilitat, compartida amb els altres membres del nostre equip, d’abordar aquestes situacions. No ens podem identificar amb l’agressor: pensem que cal una oposició ferma a la política de professorat universitari del govern català. Entre d’altres accions que proposem, cal recuperar el control del capítol 1; reclamar la convocatòria de places de professors titular de forma paral·lela a la via laboral (l’oferta de titularitats no només permet estabilitzar personal temporal, com ara agregats interins o lectors terminals acreditats, sinó que a més permetria promocionar titulars a catedràtics a partir de l’article 62 del Reial decret 10/2015, no gens aprofitat fins ara); distingir entre programes de promoció-estabilització i de captació de talent, per tal que aquesta no comprometi la promoció interna del personal de la UB;  i examinar cas a cas quants dels nostres professors associats poden ser considerats com a associats en fals (a l’encobrir un dèficit estructural de plantilles per fer front als encàrrecs docents ja consolidats) i derivar-ne un pla d’estabilització. Eventualment la definició d’un model de plantilla de PDI i de carrera acadèmica, que tingui en compte la diversitat dels centres de la UB i les seves cultures internes, i que inclogui criteris públics i consensuats, hauria de permetre que els nostres Carles d’avui no es perdessin pel camí tortuós d’una institució sense una política de personal acadèmic ben establerta, sinó que es convertissin en el nou múscul que assegurin el lloc privilegiat que li correspon ocupar a la nostra universitat.

 

Miquel Vidal Espinar
Joan Guàrdia Olmos
Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies