La recerca és cosa de joves

La recerca és cosa de joves

Una tarda de la tardor del 1995 un jove investigador, ara candidat a impulsar la recerca a la Universitat de Barcelona els propers anys, va sortir d’una sala de conferències a un jardí, on es va trobar de cara amb un senyor vellet, baixet i amb una característica americana blau cel. Els dos es varen mirar amb aquella expressió d’ “ufff…”. El senyor de l’americana va mirar la tarja identificadora del jove, i li va dir “conec la teva feina!”. El  jove no s’ho podia creure. No li calia mirar la tarja del professor Edward Lewis, que just el dia abans estava a tots els diaris del món,  com a guardonat amb el Premi Nobel de Medicina.

El Dr. Lewis, quan era un jove investigador a Califòrnia, es va dedicar a estudiar per què algunes mosques tenien quatre ales en lloc de dues. Avui en dia, la seva investigació és la base de gran part de la recerca en biomedicina, de les cèl·lules mare, de l’expressió gènica, dels errors congènits del desenvolupament, etc.

El Dr. Lewis va ser convidat a la UB el 1999. No va cobrar res per fer la seva xerrada. Al congrés, també amb la seva americana blau cel, no feia més que dir que ell volia sobretot parlar amb els estudiants, amb els joves.  La recerca és cosa de joves, deia. I no només en l’àmbit més experimental, també en la recerca en ciències socials. Aquests joves d’avui són el futur de la UB. Si no en tenim cura, deixarem de ser un dels grans motors de la recerca a Catalunya.

 

Què cal, doncs, per impulsar la recerca a la UB? Primer, impulsar els joves investigadors, amb criteris, és clar, de qualitat  i exigència. L’envelliment de la força investigadora de la UB i el forat generacional actual estan posant en perill la continuïtat d’un dels principals valors afegits de la nostra Universitat.

Hi ha recerca bàsica, aplicada, traslacional, experimental, humanística… Tots els àmbits són necessaris per a una universitat completa en la seva diversitat com la nostra. L’únic criteri que s’ha de seguir és que la recerca que es faci sigui bona recerca. Calen plans especials en determinats àmbits, impuls dels grups precompetitius, ajudes específiques als nous investigadors, clarificació dels criteris i increment de les partides dedicades a la recerca universitària.

 

Les estructures de recerca: 1+1 és més de dos

 

Un entrenador de futbol no fa gaires anys va triomfar amb la filosofia de tots som defenses, tots som davanters, tots som porters. L’equip és més que 11 jugadors. Fa mil milions d’anys, organismes d’una sola cèl·lula varen arribar a la mateixa conclusió, i generaren els primers organismes multicel·lulars. No és gaire original, doncs, promoure que els investigadors i els grups de recerca s’agrupin en estructures que donin valor afegit, que permetin assolir múscul suficient per optar a les convocatòries estatals i internacionals, que promoguin la interdisciplinaritat i la internacionalització, i per lobbytitzar totes les instàncies de decisió política. La Universitat ha de promoure al màxim i donar el màxim suport no només a la gestió ordinària de la recerca, sinó que ha de ser proactiva en la cerca de projectes, en la visibilització de la potència de recerca de la UB, en la implementació , i en la difusió dels excel·lents resultats dels nostres investigadors.

La derivada del paràgraf anterior és que cal una política clara de suport tècnic, computacional, d’equipaments científics, de serveis, de centres tecnològics, de suport a la transferència… Els recursos són sempre limitats i ningú pot prometre que des d’un vicerectorat de recerca es pot dir que sí a tot. Cal, però, la màxima transparència en els perquès de qualsevol priorització: ser proper, escoltar, consultar i arribar al màxim consens possible. I després de qualsevol decisió, evidentment, retre  comptes.

 

No és anorèxia: és manca de menjar  i passarà factura

 

La Universitat no ha de competir amb els centres de recerca. No hi han estudis publicats comparant el rendiment (cita, factor d’impacte, ressò… per euro invertit) de la recerca a la UB i als centres de recerca, malgrat que qui llegiu això, si sou universitat, no us equivoqueu de  pensar el que esteu pensant.  Estem en risc de fallida: si la Generalitat no reacciona al fet  que la recerca a les universitats és clau, no només per ella mateixa i la seva alta eficiència, sinó també per promoure la passió per la recerca en els estudiants, que es formen a les universitats, no als centres. Cal fer entendre a qui calgui i amb la força que calgui, que portar al límit de la inanició les universitats en el seu finançament per a la recerca és un error que, potser no demà, però sí passat demà, enfonsarà el futur del país.

 

Humilitat, passió  i recerca

 

El Premi Nobel Ed Lewis només va posar una condició per venir a Barcelona: no anava enlloc sense Pam, la seva dona, que trenta anys abans va patir una paràlisi cerebral i caminava molt malament. Va costar molt convènce’l que la nit extra d’hotel no l’havia de pagar ell, però no hi va haver manera d’evitar que convidés a dinar a un bon restaurant. Hem de potenciar la passió dels joves universitaris en tots els àmbits i, en recerca, formar investigadors apassionats, brillants, compromesos i humils i, per què no?  formar algun futur Ed Lewis.

 

Jordi García-Fernandez
Joan Guàrdia Olmos
Compartir

Uso de cookies

Aquest lloc web utilitza cookies per que tingui la millor experiència com usuari. Si continua navegant dona el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades cookies i l'acceptació de la nostra política de cookies, enllaç per a més informació. ACEPTAR

Aviso de cookies